“Lo que hacemos en la vida tiene su eco en la eternidad” Màximo Decimo Meridio en Gladiator.
Han passat ja set dies des que vaig entrar per l'arc de la meta de la XXXVI Marató de València 2016 i és ara quan em decidisc a escriure la crònica de la carrera. Les sensacions viscudes, les emocions que he compartit, les impressions que vaig tindre, i tots aquells sentiments que amb la culminació de la gesta, han marcat l'experiència que va començar fa aproximadament un any. I l'escric ara perquè he tardat una setmana a comprendre el succeït, una setmana en la qual m'he trobat com surant en un núvol, on aflorava un somriure cada vegada que recordava algun passatge del passat dia 20. Però vaig a començar pel principi.
La setmana havia transcorregut tranquil·la, els tres dies d'entrenament havien sumat un total de 32 km a ritmes suaus, per a no desgastar més als músculs i deixar-los preparats per a l'inici de la carrera. A mesura que s'acostava el diumenge el nervi i l'ànsia anaven en augment. No podent aguantar més em decidisc a anar el dissabte a València per a visitar la fira del corredor i observar el tremend ambient que allí s'estava produint.
Una vegada ja a Gandia és quan començe a preparar “el altaret” la samarreta i pantalons amb els quals vaig a córrer, els turbants per al cap que absorbirán la suor, les ulleres de sol, les sabatilles comprades expressament per a l'esdeveniment i que tenen poc kilometraje, la banda cardíaca i el gps, els caramels de llimó, les sals i els gels, en fi, la borsa amb tot el necessari per a abans i després de la carrera.
He de xitar-me promte i no sé si aconseguiré agafar la son, però més em val perquè l'endemà m'he d'alçar a les cinc per a desdejunar bé i poder estar a punt a les 6:30 en el poliesportiu, hora que va a eixir l'autobús.
5 del matí, sona el despertador, he dormit prou bé i he somiat mil vegades el mateix, creuar la línia de meta que em portará a l'Olimp dels déus, culminar per primera vegada una Marató. Després d'un bon desdejuni variat amb fruites i un poc de pernil i formatge isc cap al Poli i encara que vaig a anar amb el meu cotxe, ho faré al costat de l'autobús ja que després de la carrera em quedaré a València per a menjar amb Àngela i Alex que van a veure'm passar pels carrers de la ciutat. Maria José també s'ha alçat igual que jo, Jose passarà a arreplegar-la per a portar-la amb ell a la zona de la gent important situada en l'eixida i en la meta, allí m'esperarà fins que acabe.
Ens reunim, ens fem les fotos de rigor i partim cap a València. Em passe el trajecte concentrat en tot el que he fet des del moment en què em vaig inscriure, els últims mesos, les últimes setmanes, els últims dies, …per fi ha arribat el dia.
Arribem a València a l'aparcament del pavelló de la Font de Sant Luís i ràpidament ens llevem el xandal, fa un poc de fred i el sol comença a asomar molt poc a poc.
Escoltem el trò que dona començament a la cursa i la gent comença a donar bots, a caminar i a trotar fins que passem per la línia d'eixida, açò va a ser molt molt llarg, calcule que aproximadament unes quatre hores i mitja. Pase per davant de la tribuna principal on es troben les autoritats i ací estaven Jose i Maria José per a donar-me ànims aplaudint i cridant-me sense parar, …ànim carinyo que ho vas a aconseguir!!!
Creuem el pont de Monteolivete, magnífica estampa que va a recórrer el món sencer amb milers de runners atravessant-ho i comença lo bò. Pràcticament ha sigut creuar-ho i ja ens hem quedat a soles Ana Part, Carmina, i jo. Aguanta… aguanta… ens diem entre nosaltres, la nostra intenció és anar guardant forces, no sabem al que ens enfrontem, mai hem corregut més de tres hores o més de 28 km.
Els primers quilòmetres es fan a ritmes suaus, volem portar-los entre 6:15 i 6:30, si pot ser tota la carrera millor ja que amb ells podem establir el temps final que hem pretès. El cos ja s'ha calfat prou i no tindria perquè haver molèsties de cap tipus però la carrera és llarga.
Molta gent bolcada en els carrers animant sense parar a tots els corredors, molta animació amb bandes de música diverses, batucadas, dolzainas, …etc. Km 10, primer pas de referència i les sensacions es mantenen bones encara que segueix la preocupació pel bessó.
Anem acumulant quilòmetres al ritme marcat, la gent ens porta en volandes i sobretot "els compis" del Garbí que no han participat però que s'han acostat a València per a animar-nos des de molts punts.
Al seu pas pel Cabanyal es troba la mitat de la cursa, segon pas de referència on tot segueix intacte, queda molt per davant i encara que la fatiga comença a aparèixer no és alarmant, mentalment estem preparats per a continuar i a més amb força.
Passem per l'Alameda i no ens deixem ni un dels controls de avituallament, aigua, Powerade, gels…etc. Prompte creuarem el riu per a seguir en la marge oest de la ciutat, i és on he de trobar a Àngela i Alex que saben de la meua ubicació instantània a cada moment ja que tenen instal·lada en el mòbil la APP de seguiment de tots els corredors. Passe el km. 30, tercer punt de referència i escolte papà, papà, estem ací!!!, allí estaven, em pare li done una tremenda besada a la meua filla i li dic que em trobe molt bé i que ens veurem en la meta.
A partir d'este moment és quan ens han dit que pot aparèixer el mur. Pot arribar el defalliment, pot arribar la crisi, qualsevol cosa roïna, però estem preparats tant física com mentalment, si apareix este mur doncs el saltarem. Els metres ací sembla que no avancen, i açò que portem pràcticament el mateix ritme. Les cames ja estan patint l'acumulació de quilòmetres, comencen a doldre però hem de ser forts, ja no queda quasi res, … menys de deu!!! Apretem les dents, ens alternem entre tots per a que ningú avance més de lo precis, la gent comença a acumular-se en gran quantitat a un costat i a un altre del recorregut i fa que et sentes més fort. Passem per davant de la plaça de bous a buscar el riu pel carrer Colón. Veiem de nou a una gran part de Garberian@s que han fet la 10K i que han vingut a animar-nos els 2 últims quilòmetres, veiem també a Toni Puig, arribem al riu i al fons la Ciutat de les Arts i les Ciències, o el que és el mateix, …la meta!!!! Per ací passem l'últim punt de referència km 40, hi ha lluentor i somriure en la mirada, açò està quasi fet.
Ho anem a aconseguir, ara ja está clar i encara que les cames estan molt dolorides ja no podem desfallir. Baixem cap al riu, i apareixen les tanques a un costat i un altre del recorregut amb tal que la gent amuntonada no destorbe l'arribada dels corredors, estem ja en els voltants del Principe Felipe, al fons veiem el gir cap a l'esquerra amb la recta final sobre l'aigua i catifa blava. Al fons l'arc de meta.
Aproximadament són poc més de cent metres els que falten, són els moments de la glòria. Els fotògrafs a un costat i a un altre de la passarel·la van a immortalitzar el moment. Amb gest ferm, amb força i amb honor alce els braços apuntat amb l'índex cap al cel en senyal de la primera marató, en senyal de victòria, agraint a tots el suport.
És el moment somiat. Creue la línia de meta després de 42,195 metres i un temps de 4 hores, 27 minuts i 15 segons, …fantàstic!!
Què gran!! Ja puc dir… SÓC MARATONIANO!!!!
Tot seguit em dispose a arreplegar la medalla que s'atorga a tots els que finalitzen la carrera, la que solament tenen els finishers. Abraçades amb les meues compis ja tots reunits, les fotos de rigor i ens dirigim al cotxe per a anar al pis d'Ángela, dutxar-me i anar-nos a menjar.
El viscut ja és història. És experiència. És creixement. És coneixement.
Ana, Carmina, M. Carmen, Marisa, Lourdes, Pepe, minuts (i hores) després d'acabar la nostra gesta no volíem ni escoltar parlar de la marató. Ja s'ha acabat… però xics, xiques, teniu en ment on serà la pròxima vegada que tornem a posar a prova la nostra capacitat de superació i ho sabeu. Quin va a ser la proxima marató? Jajaja!!
VULL DONAR-LI LES GRÀCIES….
A Maria José i Àngela per aguantar-me un any tots els dies les meues converses/monòlegs sobre la marató i sobretot pels seus ànims i el seu entusiasme d'acompanyar-me en aquesta singladura.
A la meua família per estar al meu costat en totes i cadascuna de les meues decisions.
Als meus compis del Club de Córrer El Garbí, pels consells, confiança i ànims que m'han donat des del primer moment en què em vaig inscriure. Esment especial a les meues "escoltes" durant tota la carrera Ana Part i Carmina Juan. Al meu entrenador Toni Puig per la forma amb què ha sabut dosificar i graduar els esforços que m'han portat a aconseguir la gesta.
Als meus amics que han seguit la trajectòria de la preparació i carrera, especialment a Pepe Yerbes per la seua confiança en la meua capacitat i disposició i a Josep Moya que encara que tenia certs dubtes sobre el final de la carrera sempre ha estat ací per a vetlar pels meus interessos.
… i a tots aquells que d'una forma o una altra ho han fet possible.
La marató és com una guerra, fàcil de començar, difícil d'acabar i impossible d'oblidar.
Força i Honor!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada